Portem molt de temps llegint i escoltant que som una autonomia pobra i que damunt estem aportant a l’Estat més lo que rebem. Segons Vicent Cucarella, en El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari, els valencians “som l’únic territori on es presenta conjuntament un saldo fiscal negatiu i una renda per capita inferior a la mijana”. És a dir, segons les publicacions oficials, és una evidència que no només no deuríem de ser aportadors nets a l’Estat, sino receptors. Per tant estem patint des de fa temps un agravi puix no tenim els mateixos drets que uns atres territoris, puix balafiaments i corrupcions a banda, és comprovable empíricament que som l’autonomia que menys dotació per habitant té de bestreta per al sosteniment de l’estat del benestar. En este sentit, des de certs sectors s’ha criminalisat a les autonomies quan són les administracions que més dotació econòmica tenen que assumir sobre tot en sanitat, educació i servicis socials. Ha segut l’esclat de la crisis, lo que ha fet açò més evident. Som una autonomia ofegada pel deute públic. Deute que va engrossant al mateix temps que comprovem que en una finançació equitativa i justa no nos faria falta acodir al fondo de liquidea autonòmic. El producte de tot este desequilibri és lo que es coneix comdeute històric.
El passat dilluns tinguí l’oportunitat d’assistir entre el públic a la taula redona sobre finançació autonómica en la que participaren l’Honorable Conseller d’Economia, Vicent Soler, José Manuel Vela, anterior Conseller, el President de la Confederació Empresarial Valenciana Salvador Navarro i el Gerent de la UPV José Antonio Pérez. Tots coindiren en que era un tema prioritari per al nostre futur. Vicent Soler afirmà que era un “tema d’Estat per als valencians”. Per la seua part, Vela afirmava que “España no se cree el estado de las autonomías”. Navarro entonava el mea culpa de la falta de reivindicació de les organisacions empresarials i es queixava de la visió radial de l’estatcentral posant com a eixemple el corredor mediterràneu. També destacava la falta de capacitat dels valencians per a mampendre proyectes colectius. Pérez sostingué que era un tema d’equitat i que la nostra posició negociadora era molt dèbil de moment. Pero tots coincidiren en que era un tema de la máxima prioritat en la nostra agenda política i únicament en la unió entre la societat civil podrem arribar a tindre una posición negociadora sòlida. En este sentit es valorà com a molt positiu el consens alcançat entre formacions polítiques i societat civil.
En conclusió, és un tema en el que tota la societat valenciana podem estar d’acort sense fisures, com arribà a afirmar Vicent Soler que “nos ajude a vertebrar-nos”. La llectura per tant és senzilla tal i com s’expressaren molts dels participants en el coloqui posterior. Tots i cadascú dels representants polítics triats per les circumscripcions valencianes deurien d’eixercir com a valencians per damunt de la disciplina de vot de sa respectiva formació política en la pròxima llegislatura. Si no anem tots junts en un tema que afecta al nostre benestar ¿quan anem a fer-ho? El president de la Associació Valenciana d’Agricultors, Cristobal Aguado, es posava a disposició per a fer tota acció que ajudara ad este objectiu, inclús s’unia a una tendència que cada dia agarra més força, eixir al carrer en una gran manifestació.
¿Seríem capaços d’unir-nos sense cap sigla per a defendre el nostre futur?
Albert Clemente, participant de Poble Democràtic
Fuente: Valéncia Oberta http://valenciaoberta.es/2015/10/questio-destat/
