UN PARTICIPANT QUALSEVOL DE POBLE. Soc poc, o gens, aficionat a celebracions, o commemoracions per a ser més precís en este cas, que, citant-nos puntualment, nos distrauen de les debacles diàries, molt pijors que les conseqüències d’aquella derrota.
“Dins de cada valencià, a lo manco en una bona part, hi ha una Almansa combatuda i tristament perduda, una incapacitat manifesta per tindre una visió colectiva i una exasperant i messiànica necessitat de que vinga un salvador a solventar les coses”
No crec que siga la derrota dels austracistes la conseqüència dels nostres mals. No va ser Felip V qui provocà un alçament illegal que frustrà la consecució del nostre estatut d’autonomia en la Segona República, tampoc és el responsable de que la transició nos pillara en bajoca mentrimentres els botiflers, que ausades que ne tenim inclús entre els que s’autoproclamen maulets, decidien un alienant model sumís cap als dos centres de poder estatal, el qual du sent perjudicial per als valencians des del mateix inici de l’actual periodo democràtic. Est anàlisis no seria just si nos salvara a nosatres, els valencians, com a colectivitat, de la desfeta. L’omissió passiva és tan culpable com l’acció, dolosa o culposa. La realitat és que, davant del menyspreu del govern central poc s’ha escoltat una resposta ferma des del nostre territori. Els dos partits majoritaris han tingut sempre un eixercit de fidels botiflers disposts a obedir la consigna establida a canvi d’un premi individual que, la major part d’uns i atres, han rebut en més o manco prodigalitat (qui tinga dubtes que revise l’expedient de vida laboral dels nostres expresidents autonòmics). No obstant, repetixc, la culpa no és tota d’ells. Dins de cada valencià, a lo manco en una bona part, hi ha una Almansa combatuda i tristament perduda, una incapacitat manifesta per tindre una visió colectiva i una exasperant i messiànica necessitat de que vinga un salvador a solventar les coses. Soles nos falta trobar el nostre mont Blanik privatiu en el que fabular la presència dels nostres guerrers husites particulars, l’esperit dels quals eixirà, segons la llegenda checa, quan el poble bohemi es trobe en autèntiques dificultats. Qui tinga la tentació d’adaptar esta llegenda en la Nació Valenciana li vindrà be recordar que la primavera de Praga fon gestada per gent de carn i os com nosatres i no per mítics soldats de lluenta armadura.
Ixcà algun dia sigam capaços de véncer eixa batalla individual i, al mateix temps, convéncer-nos de les nostres possibilitats com a poble. Llavors, i soles llavors, la riquea que ha generat el nostre ingeni faener servirà per a millorar el seu repartiment entre els nostres connaturals i no per a pagar favors polítics. Soles d’esta manera conseguirem una finançació més justa i solidària, otorgant-nos les inversions i les infraestructures que per justícia nos pertoquen. Soles d’esta manera la nostra llengua i cultura valenciana no patiran els menyspreu estatal ni les tentacions neocolonialistes. Depén única i exclusivament de nosatres ser un poble digne o deixar que facen en nosatres lo que fan. No crec que facen falta massa detalls pero com este poble també peca d’excessiva des-memòria recordarem l’injusta finançació autonòmica (¿qué se sap del deute històric?), desfeta financera (Banc de Valéncia, CAM, Bancaixa), el dèficit d’infraestructures (AVE soles a Valéncia ciutat i en una estació perpètuament provisional; absència de conexió ferroviària entre Dénia i Gandia dificultant la vertebració; inadmissible autopista en forma d’embut a l’altura d’Honrubia que conecta a les tres capitals en Madrit; ceguera extrema per a considerar la conexió terrestre entre Morvedre i Somport, etc ), el dèficit d’inversions i un estatut de segona (¿s’aplicarà algun dia la clàusula Camps?) que perpetua el bipartidisme. Com per a enrecordar-nos d’Almansa, ¿qué nos passa, valencians? El problema és prou gran com per a que unes camisetes revertixquen la situació.
UN PARTICIPANT QUALSEVOL DE POBLE.
