Creixquérem creguent que vivíem en una societat en la que la desigualtat de gènero era una qüestió de generacions passades, de llibres d’història. Que quan fórem adultes nos valorarien per les nostres capacitats, pels nostres encerts i erros, per les nostres eleccions i decisions.
Ningú nos digué que estàvem equivocades, que la nostra societat encara no havia superat tots els prejuïns, a pesar de tots els hòmens i dones que havien lluitat per reduir les desigualtats, i que l’opressió eixercida pels diferents tipos de violència de gènero estaria present en tots els aspectes de la nostra vida.
Ningú nos avisà de que als obstàculs que la crisis ficaria als jóvens de la nostra generació en l’inserció laboral hauríem de sumar uns atres que se nos impondrien pel simple fet de ser dones. Que la violència simbòlica i els estereotips sexistes farien el nostre alvanç en el camp professional un poc més complicat. Que hauríem d’enfrontar-nos a una societat que anava a preparar-nos quan encara no havia deprés a acceptar-nos.
Ara som nosatres les que tenim que contar-los que la capacitat d’una persona no es demostra en funció del seu gènero, sino de les habilitats que té com ser humà i com a part d’una societat. Que som una generació de dones preparades, dispostes i capaces d’assumir un rol igualitari en una societat en la que la brecha salarial o trespol de cristal siguen conceptes relegats al passat.
Encara queda molt de camí per recórrer i ho farem, no només hui sino tots els dies de l’any, fent us de la llibertat que conseguiren per a nosatres les que arribaren abans i obrint el camí a aquelles que vinguen despuix. Perque no es guanya sense lluitar.
“No podem viure ni un sol dia sense eixercir un impacte en el món que nos rodeja, i es elecció nostra decidir quin tipo de diferència volem marcar”- Jane Goodall.
Débora Tomás Villena
