L’HO / Diego Devís.- Lo que ocorregué ahir en La Comarca, fon un acte històric: “el nostre president se tornà més poderós que les institucions governamentals espanyoles, l’inquisició del segle XXI, que asfixiaven i oprimien a la nostra Gran Nació”. Un acte que a lo llarc de l’història s’ha donat i que tots estàvem esperant despuix del 9N: el chicotet contra el gran, l’oprimit contra l’opressor, la llibertat contra la tirania. Punt d’inflexió per als polítics espanyols, puix tot lo món (i vullc dir el món sancer) ya s’ha donat conte de lo gens útils que són (inútils sona massa fort).
Un president, qui s’ha vist involucrat en el major saqueig que una sola persona ha fet al seu poble, un president que no ha pogut acabar les dos últimes llegislatures, un president que en les últimes eleccions ha pactat fins a en 4 partits, i que cada volta que ha cridat a les urnes ha perdut vots (matise, el seu partit és qui ha perdut vots), ahir va transformar-se en un màrtir i, faça lo que faça en el futur, és llegitimitat i recolzat per una part important de la seua societat. Pero, ¿cóm és possible que una persona en eixe historial, en estos moments estiga per damunt del be i del mal? Fàcil: aquelles persones/institucions que haurien d’haver-lo parat, fer-li front i desllegitimitar-lo, són els mateixos que anys arrere havien pactat, s’havien agenollat i s’havien venut. Si ad això li sumem que ahir mateixa una part d’eixos incompetents estaven prenint cerveses en el Congrés celebrant el balanç de la llegislatura (sí, sí, celebrant)… de cine. Tranquils tots,el PPSOE tingué en les passades eleccions municipals més d’11 millons de vots, tot és perfecte.
En Artur Mas, en la seua persona, s’identifica un poble que vol ser independent i que l’estat espanyol opressor i fasciste intenta reprimir i controlar. Des de temps immemorables s’han utilisat certs mijos de comunicació per a donar esta image, i Artur ho ha fet perfectament. Els catalans porten molt de temps com a víctimes i eixe paper el tenen ben deprés. Són mestres de l’oportunisme i la tergiversació, i en estos moments estan acabant la seua millor obra. Obra Mestra que pinten en molta paciència.
No sabem quan l’acabaran, pero sabem molt be com acabarà: La Comarca s’idependisarà. Mentrimentres l’estat espanyol li seguirà donant, i donant, tot el que demanen, i nosatres, els valencians, seguirem sent la moneda de canvi, mirant el procés des de la palestra. Llamentablement, nosatres som mestres del meninfotisme i no serem res fins a que sigam la quinta província de la Gran Nació.
Quin parell de c… che, i quina enveja de la política catalana: fa poc no tenien de res i hui ho tenen tot. Si els polítics valencians hagueren segut la mitat d’hòmens que els polítics catalans, ara mateixa seriem el motor de l’economia nacional, ¿per qué, sino, tots nos volen i ningú nos deixa en pau?. Encara que no tota la culpa la tenen els polítics: si els valencians haguérem defés lo nostre igual que els catalans, ara mateixa no estaríem ni tan dividits ni tan avergonyits al dir que fórem un Regne i hui som un “comú”.
Diego Devís Capilla
Participant de Poble Democràtic Podem
