A mida que alvança la llegislatura, s’obri un abisme entre les promeses electorals ofertades i l’acció eixecutiva. En el decret aprovat el passat divendres, Presidència manté el número d’assessors eventuals, 23; reduint-se, respecte a l’administració Fabra, 25 d’estos contractes en el govern autonòmic, pero incrementant en quatre el número d’alts càrrecs.
Entre els assesors eventuals adscrits a Presidència es troben dos conductors. Contrasta, esta resistència a aprimar l’administració, en la parsimònia en la que s’han nomenat els càrrecs intermijos, inexplicable la presència, encara, d’algunes sèus vacants.
Esta nova incongruència, començada en la reapertura de Canal 9 – el tic tac pareix no córrer per a fixar-li una data-, dona la raó a Ortega y Gasset, per molt pancastellana visió de l’estat que tinga el seu corpus, que la té, quan afirma que la mediocritat governa la societat, de forma que “no construïx res, encara que les seues possibilitats, els seus poders siguen enormes…”.
En estes circumstàncies convé insistir en que la sostenibilitat del nomenat estat del benestar es basa en tres pilars fonamentals, l’existència d’un sector productiu que l’alimente, de forma colectiva i individual, sense que la dita fiscalitat arrisque la capacitat competitiva ni retalle l’aforro familiar; d’una administració eficient, per a lo qual precisa del tamany adequat i d’una alta productivitat; i de la correcta destinació de recursos cap ad aquelles accions que contribuïxquen en la societat, principal sufragadora de la dita administració pública.
Mentrimentres la ciutadania observe no una sincera voluntat de treballar cap ad esta eficiència, i sí la compartimentada prima del repartiment de quotes, la percepció social sobre la preponderància dels interessos partidistes sobre la voluntat de servici permaneixerà immutable.
Explicitar la voluntat de canvi, perpetuant els vicis administratius des de la transició a ençà, a soles pot generar més desafeccions cap als de sempre i també caps als emergents. La cada volta manco velada amenaça de pujar els imposts autonòmics favorix esta argumentació i la sensació de que, governe qui governe, el responsable civil subsidiari
dels balafiaments va a ser un ciutadà, reconvertit en sufragant universal.
Fins al moment, una part important de les respostes oferides passa per dotar de títuls rimbombants ad algunes conselleries preexistents i afegir barbarismes, principalment anglicismes, als eixos principals de la suposta nova gestió. Esta actitut li dona la raó al personage de Voltaire, al final del relat curt Micromegas, quan dia que les coses
que no s’entenen es diuen en idiomes que no se coneixen.
Davant d’este panorama, hauran de recordar els nostres polítics que un programa electoral és un contracte social, lluntà, desgraciadament, de l’altura ètica del de Rousseuau, publicitat per a complir-lo en cas de poder governar. L’engany genera, més pronte que tart, la desafecció ciutadana.
Paco Tarazona, Doctor en Medicina.
Fuente: Valencia News http://valencianews.es/opinion/hipertrofia-administrativa-promeses-incomplides-i-inefiencia-en-la-gestio/
