Estàs ací:Home Actualidad Prensa

Poble Democràtic exige una mejor financiación para el pueblo valenciano

El partido valencianista POBLE se manifestó en las dos manifestaciones convocadas para el sábado 18 en la ciudad de Valencia.

Por la mañana se había convocado en nombre de 20 entidades una concentración en la plaza dels Furs, donde en palabras de Agustí Zacarés, Responsable en Cap de la formación, "esta mañana hemos asistido a una reivindicación puramente valencianista, para reivindicar, rodeados de Señeras, que los valencianos no tenemos que ser nuevamente moneda de cambio en las negociaciones del Gobierno de España frente al convulso panorama político actual".

Por la tarde se celebró la manifestación oficial, a la que acudieron más de 60.000 personas según los organizadores, 17.000 según delegación de gobierno. Al ritmo de tabal y dolçaina, y acompañados de dos Señeras de cinco metros de longitud, los miembros de Poble Democràtic, junto con más de 300 entidades de todos las ideologías y colores, desfilaron por las calles de Valencia exigiendo una financiación justa para el pueblo valenciano.

Entre las consignas de POBLE se escucharon cánticos como "¿A on estan, a on estan, els diners dels valencians?", "Nos mos mires, a tu també te furten", "No volem tornar a ser moneda de canvi" o "Rajoy menos sobres en Valéncia falten obres", quienes además mostraron carteles donde exigían el pago de la deuda histórica.

Zacarés destacaba que "Lo importante de hoy ha sido saber que los valencianos, si queremos, podemos aunar las voces para clamar contra las injusticias que padece nuestro pueblo, sin importar ideologias. Pero no podemos parar aquí, hemos de seguir exigiendo al gobierno central una financiación justa, ni mas ni menos que el resto de comunidades autónomas"

Fuente: elperiodic.com http://www.elperiodic.com/albal/noticias/534804_poble-democr%C3%A0tic-exige-mejor-financiaci%C3%B3n-para-pueblo-valenciano.html

Qüestió d´estat

Portem molt de temps llegint i escoltant que som una autonomia pobra i que damunt estem aportant a l’Estat més lo que rebem. Segons Vicent Cucarella, en El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari, els valencians “som l’únic territori on es presenta conjuntament un saldo fiscal negatiu i una renda per capita inferior a la mijana”. És a dir, segons les publicacions oficials, és una evidència que no només no deuríem de ser aportadors nets a l’Estat, sino receptors. Per tant estem patint des de fa temps un agravi puix no tenim els mateixos drets que uns atres territoris, puix balafiaments i corrupcions a banda, és comprovable empíricament que som l’autonomia que menys dotació per habitant té de bestreta per al sosteniment de l’estat del benestar. En este sentit, des de certs sectors s’ha criminalisat a les autonomies quan són les administracions que més dotació econòmica tenen que assumir sobre tot en sanitat, educació i servicis socials. Ha segut l’esclat de la crisis, lo que ha fet açò més evident. Som una autonomia ofegada pel deute públic. Deute que va engrossant al mateix temps que comprovem que en una finançació equitativa i justa no nos faria falta acodir al fondo de liquidea autonòmic. El producte de tot este desequilibri és lo que es coneix comdeute històric.

El passat dilluns tinguí l’oportunitat d’assistir entre el públic a la taula redona sobre finançació autonómica en la que participaren l’Honorable Conseller d’Economia, Vicent Soler, José Manuel Vela, anterior Conseller, el President de la Confederació Empresarial Valenciana Salvador Navarro i el Gerent de la UPV José Antonio Pérez. Tots coindiren en que era un tema prioritari per al nostre futur. Vicent Soler afirmà que era un “tema d’Estat per als valencians”. Per la seua part, Vela afirmava que “España no se cree el estado de las autonomías”. Navarro entonava el mea culpa de la falta de reivindicació de les organisacions empresarials i es queixava de la visió radial de l’estatcentral posant com a eixemple el corredor mediterràneu. També destacava la falta de capacitat dels valencians per a mampendre proyectes colectius. Pérez sostingué que era un tema d’equitat i que la nostra posició negociadora era molt dèbil de moment. Pero tots coincidiren en que era un tema de la máxima prioritat en la nostra agenda política i únicament en la unió entre la societat civil podrem arribar a tindre una posición negociadora sòlida. En este sentit es valorà com a molt positiu el consens alcançat entre formacions polítiques i societat civil.

En conclusió, és un tema en el que tota la societat valenciana podem estar d’acort sense fisures, com arribà a afirmar Vicent Soler que “nos ajude a vertebrar-nos”. La llectura per tant és senzilla tal i com s’expressaren molts dels participants en el coloqui posterior. Tots i cadascú dels representants polítics triats per les circumscripcions valencianes deurien d’eixercir com a valencians per damunt de la disciplina de vot de sa respectiva formació política en la pròxima llegislatura. Si no anem tots junts en un tema que afecta al nostre benestar ¿quan anem a fer-ho? El president de la Associació Valenciana d’Agricultors, Cristobal Aguado, es posava a disposició per a fer tota acció que ajudara ad este objectiu, inclús s’unia a una tendència que cada dia agarra més força, eixir al carrer en una gran manifestació.

¿Seríem capaços d’unir-nos sense cap sigla per a defendre el nostre futur?

 

Albert Clemente, participant de Poble Democràtic

@clementealbert

Fuente: Valéncia Oberta http://valenciaoberta.es/2015/10/questio-destat/

Creiximent inesperat (avís a navegants)

¿Vols ser diputat provincial? És la pregunta que li va fer l’encarregat de llistes a un que passava per allí. Unió Valenciana havia tret un resultat electoral que no se’l esperàvem ni en el somi del més optimiste i el que fea i desfea en el partit estava necessitat de nomenar a un parell de diputats provincials en representació dels regidors valencianistes.

Llig més...

Valéncia, eterna ampliació del camp de batalla

Torna el 9 d’octubre, puntual com sempre a Valéncia. Torna cada any, transformant-se,reconvertint poc a poc una festa d’eclosió privativa en una jornada de despersonalisació, per una eixercici de travestisme, tolerat, quan no fomentat, des de sectors de la pròpia societat valenciana.

Enguany, vivim este procés desvirtuador, més llarc i més intens, influït no per assunts propis, i sí vinculat a situacions polítiques d’atres territoris estatals. I de nou, caiguts en la magancha, la societat valenciana es polarisa en manifestacions a favor d’uns o d’atres, sense haver sentit, en cap moment, la necessitat de posicionar-se a favor de lo més propi, de lo més pròxim, de nosatres mateixa. Trist espectàcul, molt trist, que fa entonar de nou el“Vergonya, cavallers, vergonya” del Rei Jaume. No tinc res ni contra uns ni contra els atres, ans al contrari; ya Miquel Adlert dia “ame i estime al poble català, pero no lo suficient per a formar part d’ell”,  paraules que subscric plenament; i recórrec a Martí Domínguez i el seu discurs “Valéncia, la gran silenciada” de l’any 1958 i la famosa referència a l’evangeli de Sant Lluc “quan enmudixen els hòmens, parlen les pedres” per a mostrar la mateixa equidistància cap a un Estat espanyol que sempre ha premiat la nostra generositat en el major menyspreu.

Soc valencià, és el meu gentilici. No soc ni millor ni pijor per això, pero, en les nostres virtuts i els nostres defectes colectius, des d’eixa essència privativa, me negue a la despersonalisació i a prendre part per qui, per uns o atres motius (sobre la llegitimitat dels quals no entraré), sí fiquen en perill la nostra autonomia; per separat o com a pinça. El monarca concorregué en una alocució el 3 d’octubre, tart i mal. El mateix monarca que és rei dels valencians per just dret de conquista, pel qual, sense una reforma constitucional, nos impossibiliten tindre un Dret Civil Valencià. Som de les nacionalitats històriques (a pesar dels oblits al respecte del Sr. Sánchez) pijor finançades i de les poques que no ha cobrat cap de deute històric. I també sagnem a través d’un dèficit d’infraestructures que frena el nostre dinamisme mamprenedor. ¿Tenim motius per a ficar una bandera espanyola en el balcó? Yo, personament, no ne tinc cap.

Per l’atra banda, les referències a uns inexistents Païssos Catalans des de les files independentistes catalanes, secundades per quatre gats locals subvencionats, fa que, la natural simpatia pel dret a expressar-se dels pobles i les societats, es torne en distanciat desinterés. Difícilment puc respectar ni sentir empatia per qui comença per no respectar-me.

En Ampliació del camp de batallaMichelle Houllebecq confronta nihilisme i existencialisme. Mirem-nos i decidim-nos: O el nihilisme que concloga el suïcidi despersonalisador al que, sense culpa de castellans i catalans, des de Valéncia nos han fomentat (en bona mida gràcies als grans partits estatals); o optem per l’existencialisme, creent en la nostra autonomia colectiva, i com a poble, units, lluitem per lo que nos pertoca, ni més ni manco. Mai és tart i és molt millor solució que el secular cabreig, quan no misantropia, del dia que visita el Real Madrit o el Barcelona als equips valencians i, gràcies a l’àrbit, algun punt desapareix. És l’hora d’eixe existencialisme que nos conduïxca a ser nosatres mateixa, valencians.

Paco Tarazona

En nom del Consell General de Poble, Coalició En Positiu.

Font: Valencia News https://valencianews.es/opinion/valencia-eterna-ampliacio-del-camp-batalla/

Semana de fichages, semana d’amenaces fiscals

Nos acostem a una nova fita electoral i els moviments comencen a produir-se. Concienciats per la crisis, la corrupció i el balafiament, el terme transparència política sensibilisa cada volta a un percentage major de la nostra societat. Empero, una ya exdiputada d’un partit ha segut fichada, ¿a colp de talonari com ocorre en certes entitats deportives?, per una atra formació de major tamany. Curiós que una persona que s’ha caracterisat per denunciar els excessos i abusos del bipartidisme, canvie de proyecte en tanta facilitat. També es poden contemplar atres possibilitats, entre les quals no es descartable la conversió, al modo de Sant Pau, ara que s’ha publicat El Regne, l’excelent text d’Emmanuel Carrère.

El partit que ha acollit a la protagonista del paràgraf anterior, presenta com a estrela econòmica a Jordi Sevilla, famós per les dos vesprades en Zapatero, i ha iniciat una campanya de bufes sonda al respecte d’una més que possible pujada d’imposts (societats, patrimoni, succesions,etc). Tot açò aconteny la mateixa semana que els mijos de comunicació comentaven la disparitat del preu elèctric que paguem els contribuents estatals, més alt que els nostres germans del restant de l’UE. De fet, el cost, abans d’iniciar l’encesa de la llum, és més car que en Los Ángeles (CA, USA). També podríem formular-nos ací l’eterna pregunta de per qué els combustibles baixen molt manco que el preu del producte mare, el petròleu.

Ad estes tarifes, hem d’afegir dos punts mes, les elevades cotisacions que pressionen fiscalment a l’autònom estatal, de les més, sino les més, cares de la mateixa UE i les pujades tributàries dels imposts que graven l’aforro. La pregunta és ¿Quin paper ocupem com a ciutadans?

Cadascuna de les llegítimes decisions personals o familiars per a guardar els chicotets excedents de la nostra productivitat, qui té la fortuna de tindre’ls, per a transmetre’ls o tirar d’ells en circunstàncies precàries, són gravats per les distintes administracions públiques. Llavors, ¿per qué reintroduir un impost que lesiona a les rendes miges, i baixes, com be va argumentar, dels pocs conceptes clars que aplicà després d’aquelles dos glorioses vesprades, l’expresident Zapatero?

Lo mateix ocorre en l’impost de succesió que, com es pot comprovar en l’edició de El País del 13 de juny de 2015, ha triplicat el número de renúncies a l’herència durant la crisis, especialment en les autonomies en major càrrega impositiva. ¿És justa esta voracitat fiscal? ¿És digne d’un teòric estat occidental que l’honrat, a diferència d’atres, patrimoni de les classes socials baixes i miges revertixca, després del sempre tràgic decés, no en els hereus i sí en un estat afecte d’una insana voracitat fiscal?

La pressió tributària, quan és injusta, no garantisa l’estat del benestar; concentra la riquea en uns pocs, SICAV bonificades incloses; i anula qualsevol possibilitat d’una millor distribució de la riquea, primer pilar del benestar. Quan es recorda que en l’estat espanyol hi ha un càrrec públic per cada cent ciutadans, a diferència d’Alemània, a on ne trobem un per cada siscents, sempre apareix l’interrogant sobre si l’apuntalament de l’estat del benestar ha de començar per la millora de l’eficiència ans que per la sobrecàrrega fiscal.

 

Artículo de opinión escrito por Paco Tarazona

Fuente: Valencia News http://valencianews.es/sin-categoria/semana-de-fichages-semana-damenaces-fiscals/

Del 9 d´octubre i d’atres assunts

Despusahir celebràrem la nostra nacionalitat, reconeguda estatutàriament, de forma pacífica i democràtica, en algun que atre aïllat incident intolerant digne de ser erradicat.

Llig més...

Incidencies i destarifos

“La gent acaba pagant per lo que fa, i paga molt més per allò en lo que han arribat a convertir-se” James Baldwin (1924-1987), escritor i activiste pels drets civils.

Més de quatre mesos han passat des de l’última cita electoral i els quatre partits majoritaris, els quals aglutinen a més del huitanta per cent de la cambra, han segut incapaços d’arribar a cap d’acort que evite unes noves i cares –per als ciutadans- eleccions.

El mandat derivat de les urnes s’ha transmutat en una nula voluntat de servici públic, supeditant-lo a les partidistes supervivències personals. És curiós escoltar als nostres mandataris parlar d’eficiència, de vendre image corporativa externa, d’I+D+I i, en una reprovable incoherència, danyar l’image de l’estat, demostrant extraordinàries dots d’incompetència i ineficiència. La democràcia, que teòricament fruïm, costà represàlies, empresonaments i derramament de sanc, per a malbaratar-la i balafiar-la ara d’esta manera.

La sensació més desagradable és la total absència d’autocrítica dels quatre actors principals. Tots ells van a repetir com a caps de llista. ¿Tan mal nos hem portat els ciutadans per a haver de penar en este castic?

Repetirem eleccions en juny en els mateixos candidats, en els mateixos programes i, possiblement, en els mateixos resultats, pero entre 100 i 150 millons manco en les arques de l’estat. ¿Estan formant-se els quatre grans gurús en diplomàcia i negociació? En cas contrari, en juliol la societat continuarà patint el mateix bloqueig institucional.

A lo llarc dels anys de la crisis, els ciutadans hem rescatat a la banca pública –gestionada incompetentment per polítics de tots els colors-, sense que se nos hagen tornat els diners d’uns erros que no foren els nostres; hem assumit els dèficits de les distintes administracions i empreses públiques, sent ofegats en una pressió fiscal que ha condenat a l’extinció als autònoms, chicotetes empreses i a la classe mija; hem hagut d’acceptar l’inexplicable i giratòria privatisació de Ret Elèctrica Espanyola, pagant una de les més altes tarifes energètiques d’Europa; hem tolerat l’ingerència política en la justícia i els valencians hem vist perdre el dret a llegislar el nostre propi dret civil –gràcies PP i PSOE-; i hem assistit als manteniment d’un número de càrrecs públics –la major part d’ells injustificadament aforats- superior als dels nostres veïns de la major part d’estats europeus, molts d’ells enveja d’eficiència, capacitat de pacte –Irlanda, per nomenar el més recent- i fiscalitat.

Ací, en canvi, el tetrapartidisme nos està duent a l’ineficiència, el balafiament, l’egocentrisme i la constatació de la deplorable conducta dels nostres teòrics servidors públics. El dany en forma d’abstenció ha segut calculat ya en l’estrategia egoista de cada formació. No queda tan clar que hagen besllumenat la desafecció social, antesala dels populismes embaucadors, preludi d’indesijables dictadures.

Convertir la democràcia en un circ; transformar la voluntat popular en una mise en scène fingida i sobreactuada; i derivar la responsabilitat emanada de les urnes a una pantomima burlesca, no té cap de gràcia i trasllada l’idea de que en lloc de ser la solució, la classe política és part del problema. Acabaran per conseguir, si s’ho proponen, que la societat done la raó a Saramago i, al final, ningú vaja a votar.

Paco Tarazona

Poble Democràtic-Coalició En Positiu

Fuente: Vlc News http://valencianews.es/opinion/incidencies-i-destarifos/

Artur I, el Llibertador

L’HO / Diego Devís.- Lo que ocorregué ahir en La Comarca, fon un acte històric: “el nostre president se tornà més poderós que les institucions governamentals espanyoles, l’inquisició del segle XXI, que asfixiaven i oprimien a la nostra Gran Nació”. Un acte que a lo llarc de l’història s’ha donat i que tots estàvem esperant despuix del 9N: el chicotet contra el gran, l’oprimit contra l’opressor, la llibertat contra la tirania. Punt d’inflexió per als polítics espanyols, puix tot lo món (i vullc dir el món sancer) ya s’ha donat conte de lo gens útils que són (inútils sona massa fort).

Un president, qui s’ha vist involucrat en el major saqueig que una sola persona ha fet al seu poble, un president que no ha pogut acabar les dos últimes llegislatures, un president que en les últimes eleccions ha pactat fins a en 4 partits, i que cada volta que ha cridat a les urnes ha perdut vots (matise, el seu partit és qui ha perdut vots), ahir va transformar-se en un màrtir i, faça lo que faça en el futur, és llegitimitat i recolzat per una part important de la seua societat. Pero, ¿cóm és possible que una persona en eixe historial, en estos moments estiga per damunt del be i del mal? Fàcil: aquelles persones/institucions que haurien d’haver-lo parat, fer-li front i desllegitimitar-lo, són els mateixos que anys arrere havien pactat, s’havien agenollat i s’havien venut. Si ad això li sumem que ahir mateixa una part d’eixos incompetents estaven prenint cerveses en el Congrés celebrant el balanç de la llegislatura (sí, sí, celebrant)… de cine. Tranquils tots,el PPSOE tingué en les passades eleccions municipals més d’11 millons de vots, tot és perfecte.

En Artur Mas, en la seua persona, s’identifica un poble que vol ser independent i que l’estat espanyol opressor i fasciste intenta reprimir i controlar. Des de temps immemorables s’han utilisat certs mijos de comunicació per a donar esta image, i Artur ho ha fet perfectament. Els catalans porten molt de temps com a víctimes i eixe paper el tenen ben deprés. Són mestres de l’oportunisme i la tergiversació, i en estos moments estan acabant la seua millor obra. Obra Mestra que pinten en molta paciència.

No sabem quan l’acabaran, pero sabem molt be com acabarà: La Comarca s’idependisarà. Mentrimentres l’estat espanyol li seguirà donant, i donant, tot el que demanen, i nosatres, els valencians, seguirem sent la moneda de canvi, mirant el  procés  des de la palestra. Llamentablement, nosatres som mestres del meninfotisme i no serem res fins a que sigam la quinta província de la Gran Nació.

Quin parell de c… che, i quina enveja de la política catalana: fa poc no tenien de res i hui ho tenen tot. Si els polítics valencians hagueren segut la mitat d’hòmens que els polítics catalans, ara mateixa seriem el motor de l’economia nacional, ¿per qué, sino, tots nos volen i ningú nos deixa en pau?. Encara que no tota la culpa la tenen els polítics: si els valencians haguérem defés lo nostre igual que els catalans, ara mateixa no estaríem ni tan dividits ni tan avergonyits al dir que fórem un Regne i hui som un “comú”.

Diego Devís Capilla
Participant de Poble Democràtic Podem

9 d´Octubre, valencians sense afegitons

L’HO / Rubén Collado.- El dia 9 d´Octubre (dia de la Pàtria valenciana) tornarà a estar marcat per la divisió imposta, des de fòra, als valencians. Pareix que l´incomoditat haja de ser la tònica entre els que llegítimament volem sentir-nos a soles valencians i més encara en el nostre dia.

Llig més...

25 d’abril , l’Almansa diària de cada any

Atre any, atra commemoració i, perennes, en l’aire suren les mateixes denúncies irresolutes. Arrere quedaren els temps de les festes que bullen, dels dolços de nata i les coques de brullo. La crua realitat dels valencians és la de pertànyer a una nacionalitat històrica, en essència, i secularment menyspreada. Lo greu, lo verdaderament greu, és la facilitat en la que, les sucursals valencianes dels principals partits estatals, clàssics i emergents, favorixen el desdeny de cada govern de tanda a la societat valenciana.

Llig més...

Hipertrofia administrativa, promeses incomplides i ineficiència en la gestió

A mida que alvança la llegislatura, s’obri un abisme entre les promeses electorals ofertades i l’acció eixecutiva. En el decret aprovat el passat divendres, Presidència manté el número d’assessors eventuals, 23; reduint-se, respecte a l’administració Fabra, 25 d’estos contractes en el govern autonòmic, pero incrementant en quatre el número d’alts càrrecs.

Llig més...

Un Poble unit

Quan el president del govern central arriba al Cap i casal per a un acte de partit i no se reunix en cap dirigent del govern valencià i, ademés de ser responsable de l’actual infrafinançació, reconeix l’injustícia que l’actual sistema està castigant al nostre poble i no fa res.

Llig més...

Escriu-nos un Esta direcció de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per vore-la. o crida'ns al nostre teléfon 634 599 899