Está aquí: Home Actualidad Prensa Valéncia, eterna ampliació del camp de batalla

Valéncia, eterna ampliació del camp de batalla

Torna el 9 d’octubre, puntual com sempre a Valéncia. Torna cada any, transformant-se,reconvertint poc a poc una festa d’eclosió privativa en una jornada de despersonalisació, per una eixercici de travestisme, tolerat, quan no fomentat, des de sectors de la pròpia societat valenciana.

Enguany, vivim este procés desvirtuador, més llarc i més intens, influït no per assunts propis, i sí vinculat a situacions polítiques d’atres territoris estatals. I de nou, caiguts en la magancha, la societat valenciana es polarisa en manifestacions a favor d’uns o d’atres, sense haver sentit, en cap moment, la necessitat de posicionar-se a favor de lo més propi, de lo més pròxim, de nosatres mateixa. Trist espectàcul, molt trist, que fa entonar de nou el“Vergonya, cavallers, vergonya” del Rei Jaume. No tinc res ni contra uns ni contra els atres, ans al contrari; ya Miquel Adlert dia “ame i estime al poble català, pero no lo suficient per a formar part d’ell”,  paraules que subscric plenament; i recórrec a Martí Domínguez i el seu discurs “Valéncia, la gran silenciada” de l’any 1958 i la famosa referència a l’evangeli de Sant Lluc “quan enmudixen els hòmens, parlen les pedres” per a mostrar la mateixa equidistància cap a un Estat espanyol que sempre ha premiat la nostra generositat en el major menyspreu.

Soc valencià, és el meu gentilici. No soc ni millor ni pijor per això, pero, en les nostres virtuts i els nostres defectes colectius, des d’eixa essència privativa, me negue a la despersonalisació i a prendre part per qui, per uns o atres motius (sobre la llegitimitat dels quals no entraré), sí fiquen en perill la nostra autonomia; per separat o com a pinça. El monarca concorregué en una alocució el 3 d’octubre, tart i mal. El mateix monarca que és rei dels valencians per just dret de conquista, pel qual, sense una reforma constitucional, nos impossibiliten tindre un Dret Civil Valencià. Som de les nacionalitats històriques (a pesar dels oblits al respecte del Sr. Sánchez) pijor finançades i de les poques que no ha cobrat cap de deute històric. I també sagnem a través d’un dèficit d’infraestructures que frena el nostre dinamisme mamprenedor. ¿Tenim motius per a ficar una bandera espanyola en el balcó? Yo, personament, no ne tinc cap.

Per l’atra banda, les referències a uns inexistents Païssos Catalans des de les files independentistes catalanes, secundades per quatre gats locals subvencionats, fa que, la natural simpatia pel dret a expressar-se dels pobles i les societats, es torne en distanciat desinterés. Difícilment puc respectar ni sentir empatia per qui comença per no respectar-me.

En Ampliació del camp de batallaMichelle Houllebecq confronta nihilisme i existencialisme. Mirem-nos i decidim-nos: O el nihilisme que concloga el suïcidi despersonalisador al que, sense culpa de castellans i catalans, des de Valéncia nos han fomentat (en bona mida gràcies als grans partits estatals); o optem per l’existencialisme, creent en la nostra autonomia colectiva, i com a poble, units, lluitem per lo que nos pertoca, ni més ni manco. Mai és tart i és molt millor solució que el secular cabreig, quan no misantropia, del dia que visita el Real Madrit o el Barcelona als equips valencians i, gràcies a l’àrbit, algun punt desapareix. És l’hora d’eixe existencialisme que nos conduïxca a ser nosatres mateixa, valencians.

Paco Tarazona

En nom del Consell General de Poble, Coalició En Positiu.

Font: Valencia News https://valencianews.es/opinion/valencia-eterna-ampliacio-del-camp-batalla/

Escríbenos un Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. o llámanos a nuestro teléfono 634 599 899